Author Description

L’aigua és la nervadura del llibre, la deu que irriga tots els poemes. El poeta ha optat per transmutar-se en aigua, que com l’ànima, no té forma i es perfila pel continent. Podríem demanar-li al poeta si a la mitja vida som –o ens agrada creure que som– roca? Fos quina fos la resposta, ara el poeta es reconeix aigua. Però quines formes pren aquest element? L’aigua i l’ànima són riu amb capçalera, curs i desembocadura. Són gel i pluja. Són segla amb llit verdós. Són font, deu, toll. Fins i tot mar oberta. Aiguamolls amb canyissars. El poeta ens presenta la vida com una amalgama de medis, continents i limitadors, mitjans i instruments: el safareig i la molsa, el paraigua i les botes d’aigua, el xipolleig del bany ferest a la bassa. La humitat i l’amarament. La frescor. I molt especialment, com una declaració de principis, com un himne.