Hi va haver un moment en la cultura catalana, des de finals del segle XIX fins a la desfeta de la guerra, que al jardí de l’Ateneu Barcelonès, a les redaccions dels diaris i setmanaris de Barcelona, a les seus dels partits catalanistes, els noms dels dirigents polítics del partit francès d’extrema dreta, monàrquic, provençalista i antiromàntic Action Française, sobretot de Charles Maurras i de Léon Daudet, van seduir la major part de la intel·lectualitat catalana: de Santiago Rusiñol a Josep Pla, d’Eugeni d’Ors a Francesc Cambó, de Joan Estelrich a J. V. Foix, de Josep M. Junoy a Just Cabot, de Sebastià Gasch a Manuel Brunet, de Pere Coromines a Josep M. López-Picó, de Ramon Rucabado a Josep Farran i Mayoral, d’Enric Jardí a Josep M. de Sagarra, de Carles Cardó a Rossend Llates, de Ferran Soldevila a Joan Crexells, de Carles Sentís a Joan Fuster Tota la generació noucentista va llegir Maurras, tot el catalanisme polític, de dretes (però també el d’esquerres: Antoni Rovira i Virgili), es va interessar, es va veure influït o com a mínim es va sentir interpel·lat per l’ideari de l’Action Française. Tot el catalanisme polític, tot el regio-nalisme que anys després va adoptar el franquisme de grat o per força, va continuar exalçant Maurras com si res no hagués passat, com si res no s’hagués trencat. Quina enorme paradoxa, que el catalanisme conservador es modernitzés i reformulés fonamentant-se, en part, en un reaccionari que va derivar cap a un feixisme francès guerracivilista que va negar taxativament, i des del primer moment, qualsevol opció política al nacionalisme català. Aquest volum, amb un desena de ponències de destacats especialistes i nombrosa documentació inèdita, es proposa fornir noves reflexions sobre la recepció de l’Action Française a Catalunya, nous elements objectius a un debat que s’estén a molts àmbits, un dels quals és, de tota evidència, el literari. Cap voluntat, ni una, d’homenatge. No pot haver-hi cap dubte sobre aquesta qüestió. Tampoc cap for